Durant les darreres dècades del segle XVI el castell Arsèguel s’havia convertit en un refugi de bandolers protegits per Joan Cadell, senyor del castell i cap visible d’una de les grans faccions en què s’havia dividit bona part de la societat pirinenca, enemiga irreconciliable de l’altra gran facció dels nyerros. Els desordres que provocaven els bandolers d’Arsèguel sobre les terres de la Cerdanya i de l’Urgellet no podien ser tolerats pel virrei de Catalunya, que llençà un primer atac contra el reducte dels cadells l’any 1588, el qual fracassaria a causa del mal temps. Quatre anys més tard, el 1592, Arsèguel fou assetjada per segona vegada per un exèrcit formidable, comandat per don Joan de Queralt, governador del Rosselló i la Cerdanya, que comptava amb els sometents de la Cerdanya i d’altres territoris veïns del Berguedà i l’Urgellet, i també amb tropes reials arribades de Barcelona. Entre els assetjats hi havia desenes de bandolers entre els quals s’hi comptaven alguns dels de més anomenada de tota la contrada. Després d’un setge que es perllongaria durant un mes, en Joan Cadell i Solanell pactà la rendició de la plaça i el seu pas junt amb els seus partidaris a les terres de Foix. Amb tot i amb això, la família Cadell conservaria la seva senyoria sobre Arsèguel.